L'evasió tancada dins un cub

Perduda enmig de la fosforescència d'aquelles nits d'estiu van començar els meus problemes.
Em vaig veure atrapada dins el mar dels teus ulls i em vaig deixar portar per les incesants onades fins a la platja dels records.
Vaig veure la pluja caure, vaig veure un estel fugaç, vaig demanar-li que em deixessis d'estimar, que acabés tota aquella odisea d'imatges incansable, que em deixessis volar lliure ben lluny del teu costat.
Tots aquells somnis convertint-se en la incertesa del que mai em vaig atrevir a dir-te -fins l'eternitat- tot el meu mar dels sentiments oblidats, afligits pel meu desordre mental.
De paraules contràriament enllaçades i que vaguen soles dins un jardí buit, una ànima trista, el laberint del meu cap.
Res té sentit.
Incomprensible.

- Sentimientos que se apagan hasta convertirse en cenizas -
<<Lo tengo que decir; tu no tienes fondo, no tienes fondo..>>