lunes, 31 de enero de 2011

que le han bajado la saturación a los colores de mi mundo...

martes, 25 de enero de 2011

Años que pasan y se van clavando uno tras otro como puñales..

Fa un any escribia:
<< Buff.. em sento absurda escriguent això..
Jo crec que deu ser pel simple fet que ja fa un any que no hi ets i no obstant jo continuo aquí, esperant.. esperant que algun dia tornis..
Però passen els minuts, les hores, dies, setmanes i mesos i la meva porta seguéix tancada, esperant-te.
I crec que així seguiré eternament, amb l’esperança encesa de que algun dia apareguis dient alguna d’aquelles tonteries que em deies sempre, que te’m tiressis a sobre i començessis a “chinchar-me”, que em fessis riure i que em fessis emprenyar.
Que em repetissis un i altre cop que no volies que et fes fotos i que quan fossis gran tindries una “motaco” impressionant..
Tant de bó aquella moto no hagués existit mai, perquè potser llavors tu seguiries aquí, tirat al sofà, jugant a la play sense ni tan sols treure’t la gorra.
Encara sembla que et vegi allà.
Sembla que fos ahir quan vam anar tots junts a Son, que em vas tancar a dins l’habitació o a Lanzarote, quan vam perdre en Fèlix per l’hotel.
Estàvem tots dos molt emprenyats recordes?
Però sota aquella expressió de “Quan el trobi me’l carrego” amagaves preocupació, perquè ets una gran persona amb un cor immens.
Te’n recordes quan ens van fer anar a la “mini-disco”? Tu com ja eres “gran” et vas quedar allà mirant-nos mentre feiem el pena. Que n’eres de malparit tu!
Una persona divertida amb la que en vaig passar de tots colors..
Vam compartir tant.. Aquell Nadal del 2002, tots els viatges junts..
Et vas acabar convertint en el meu cosí, o en aquell germà gran que no he tingut mai..
Però per un capritx del destí ara ja no hi ets.. Fa un any que no hi ets..
I això és una cosa que en la vida seré incapaç d’acceptar per molt temps que passi..
A vegades quan estic sola i em poso a pensar, sembla que encara et noti aquí, al meu costat, sense dir res.
No m’entra al cap que no et tornaré a veure mai més, que no tornaré a parlar amb tu, que tot el que em queda de tu sigui aquell peluix que em vas donar i els records passats.
I vull que sàpigues que allà on siguis, jo sempre et duc al cor, i que d’aquí, res ni ningú et podrà esborrar mai.
Que n’estic segura que des d’aquest lloc, ara mateix estàs veient aquestes paraules que escric i que no deixaràs que em passi res, tu eres així.
Vull que et sentis feliç quan jo ho estic, i vull que et sentis estimat per cada llàgrima que vesso en el teu nom, perquè si ploro és perquè t’estimo, i si ric és perquè no hi ha cap altra manera de seguir endavant.
T’envio un sac ple de petons allà on estiguis i un sincer “t’estimo”.
Perquè encara que sé que no  tornaré a veure’t, ets aquí, al meu costat.
Adrià sempre.♥ >>
I ha passat un altre any, ara ja en son dos. I jo tant sols, vull que sàpigues, que segueixo aqui, al teu costat.
T'ESTIMO MOLT..

domingo, 23 de enero de 2011

L'evasió tancada dins un cub

Perduda enmig de la fosforescència d'aquelles nits d'estiu van començar els meus problemes.
Em vaig veure atrapada dins el mar dels teus ulls i em vaig deixar portar per les incesants onades fins a la platja dels records.
Vaig veure la pluja caure, vaig veure un estel fugaç, vaig demanar-li que em deixessis d'estimar, que acabés tota aquella odisea d'imatges incansable, que em deixessis volar lliure ben lluny del teu costat.
Tots aquells somnis convertint-se en la incertesa del que mai em vaig atrevir a dir-te -fins l'eternitat- tot el meu mar dels sentiments oblidats, afligits pel meu desordre mental.
De paraules contràriament enllaçades i que vaguen soles dins un jardí buit, una ànima trista, el laberint del meu cap.
Res té sentit.
Incomprensible.

- Sentimientos que se apagan hasta convertirse en cenizas -
<<Lo tengo que decir; tu no tienes fondo, no tienes fondo..>>

viernes, 21 de enero de 2011

tú y tus dulces razones para sonreír van a acabar conmigo.

martes, 18 de enero de 2011

Quizás debería retomar mi rumbo desde antes de ese punto dónde tus ojos me hicieron perder el norte...
<<la eterna búsqueda, convertida en eterna espera >>

jueves, 13 de enero de 2011

Decisiones indecisas.

Quizás de acostumbré a esto de estar en una tristeza permanente. A no ver, a no poder, a no ser capaz de mirar más allá de donde tú estás.
Y ahora todo ha cambiado, siento tu presencia un poco más lejos que ayer -hasta creo que veo un mundo más allá de tus pupilas-.
Entro en delirio, cada paso que doy, cada palabra, cada mirada de complicidad, me parecen un camino más hacia tu olvido -hacia la nada-.
Sé que suena extremadamente triste, pero es que no puedo soportar más esta agonía que me hunde cada vez más en este immerso charco de lodo. No puedo, no puedo más.
Todo está decidido, ahora es definitivo. -Si no fuera porque mañana es viernes, otra vez...-

domingo, 9 de enero de 2011

Una puerta se cierra, otra se abre..

Una puerta se cierra.
Las oportunidades pasan, se pierden. El tiempo igual.
Ya no hay vuelta atrás.
Pasan días, semanas y meses y el tiempo no cesa, me aprieta, me aprieta hasta ahogar.
Inevitablemente todo cambia a mi alrededor -menos lo que yo quiero- y no me queda nada más que aguardar y tragarme esa puta impotencia que siento mientras tú sigues con tu vida y te mantienes fuera -pero dentro- de la mía.
Quizás el problema es que somos demasiado distintos, que nada puedo hacer contra ese misterio que me corroe por dentro, nada puedo hacer para que te des cuenta que te he estado esperando todo este tiempo para nada. De nada sirve todo lo que siento, todo esto que hago.
Puede que aunque ni quiera ni pueda lo mejor sea olvidarlo todo, olvidarme de ti, de tu risa, de tus ojos y de tus palabras.. Y de un sinfín de cosas que aún nos quedan por vivir.
¿Qué habrá al otro lado?
No voy a poder hacerlo -ni siquiera voy a intentarlo-.
Me voy a dejar llevar por el viento...
Otra se abre.

<<¿No ves que lo nuestro es raro sigue intacto en mil pedazos y no logra romperse?>>