Totalment flegmàtica asseguda davant la finestra, contemplava les llums de la ciutat invisible; on la gent coexistint de manera impassible recorria els carrers.
El sol anava caient en els límits d'un horitzó que no existeix, que quan hi arribi en veurà un altre d'igual més lluny, i un altre més lluny.. fins que, inútilment, s'acabarà adonant de que la terra és rodona, que no hi ha línia, que els límits són il·lusions òptiques per fer-la sentir millor, per fer-li creure que hi ha una meta, o que la vida té algun sentit lògic i tal.
El cel poc a poc s'anava apagant i el soroll de papers, les passes sordes en la moqueta, les tecles dels MAC's i el fulleig de llibres es mantenien en un segon pla.
I mentre tota aquella odissea succeïa al seu voltant, ella restava immòbil absorta de tot el que passava a l'altra banda del vidre.
Aquella tensió que caracteritza a la ciutat que mai dorm, per ella era tant sols un mer xiuxiueig, una freda sensació de sorra que s'escapa entre les mans, com caminar en espiral, la Tramuntana en un dia gris..
Era un d'aquells moments en els quals res l'immuta, ningú -bé, quasi- seria capaç de fer emigrar aquella expressió neutre del seu rostre. Aquella buidor, aquest fred que l'afligeix dins seu quan es sent tant petita que només té ganes de plorar fins assecar-se i sentir-se res.
Farta de monotonia, de monomanies, de monografies, de monotemes, de monopolis, de monòlegs, de mons monocromàtics.
I va escriure el teu nom en el mirall.
La incertesa la consumia, i rere el vidre mig entelat pel fred de març la seva ment volava mil quilòmetres lluny d'aquell indret tant gris.
Sobre la taula, el llibre restava obert en una pàgina a l'atzar.
Dins seu, dins meu; silencis.
<<No digo esto para impresionarte, veo aquellas horas descendiendo,cada día un piso más. Te he dedicado líneas sin sentido, líneas que sin puntos son abismos,te podrías asomar.>>
No hay comentarios:
Publicar un comentario